Què coi hem de celebrar ? – article de Bel Zaballa a vilaweb – 09/10/2015

9 Octubre 2015 § Deixa un comentari

què coi

“12 d’octubre, res a celebrar”, diuen les parets. Ara també les etiquetes de Twitter, murs on es pinten missatges sense esprai perquè els llegeixi tothom que hi passi. S’acosta la data i, com cada any i cada vegada més, proliferen les crides contra la celebració de l’anomenat Dia de la Hispanitat, anteriorment i durant quaranta anys conegut amb el nom de Dia de la Raça, entoma-la, aquesta. Si és que la baixa qualitat democràtica de l’estat espanyol es fa evident fins i tot en la seva festa oficial! Un cas anòmal, el d’un estat que manté com a festa ‘nacional’ una data lligada al seu passat colonial i exaltada durant la dictadura franquista. On s’és vist? No, no és cap pregunta retòrica: On s’és vist? Pràcticament enllocdel món.

La llei 18/1987 que regula la festa espanyola diu que el 12 d’octubre ‘simbolitza l’efemèride històrica’ en què Espanya ’emprèn un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus’. Per ser més fidels a la realitat, un període de colonització i posterior anorreament dels pobles indígenes de l’Amèrica Llatina, als quals van imposar una llengua, una cultura i una religió forasteres entre caps tallats i fogueres vivents.

Avui em satisfà veure que a Twitter abunda l’etiqueta #nadaquecelebrar, i que s’alci contra aquesta festa gent de diversos racons de l’estat i, sobretot, de l’Amèrica Llatina.

El 12 d’octubre també m’agrada recordar l’enyorat Eduardo Galeano, escriptor i periodista uruguaià i un dels qui millor ha narrat la història llatinoamericana:

«El 1492, els natius van descobrir que eren indis, van descobrir que vivien a Amèrica, van descobrir que anaven nus, van descobrir que existia el pecat, van descobrir que devien obediència a un rei i a una reina d’un altre món i a un déu d’un altre cel, i que aquell déu havia inventat la culpa i la roba i havia ordenat que fos cremat viu aquell que adorés el sol i la lluna i la terra i la pluja que la mulla.»

El 2015, la vergonya d’una aital celebració no ha fet caure la cara de cap governant.

Suposo que no ens hauria d’estranyar, venint d’on ve. Un estat que encara no ha passat comptes amb el seu anterior període dictatorial, que va fer una transició de pa sucat amb oli i ni tan sols ha estat capaç de reparar l’honor de Lluís Companys, l’únic president democràtic del món executat. Un estat que, mira tu si és contundent amb el seu passat, que l’altre dia emetia a la televisió pública una entrevista tota amena i faceciosa ella amb la néta del dictador Francisco Franco, present en diversos retrats de la mansió. ‘¿Crees que tu abuelo era bisexual?’

Un estat que manté empresonat el secretari general d’un partit polític per haver-se decidit a defensar la pau al País Basc. No cal anar gaire lluny ni cercar cap govern a l’altra banda del mar, no, que a uns pocs centenars de quilòmetres de casa nostra tenim un dels més grans escàndols polítics i jurídics d’Europa. Fa uns dies La Directa publicava una entrevista a Arnaldo Otegi, resposta des de la presó de Logronyo, d’on no sortirà fins l’abril vinent, després d’haver complert els sis anys de condemna per haver intentat reconduir l’estratègia independentista basca cap a vies pacífiques. ‘Davant la manca de cultura democràtica, només resta l’amenaça i la força, perfectes per al ring de boxa. Però en els escacs no valen guants, i si te’ls poses, la teva naturalesa antidemocràtica queda al descobert’, deia Otegi a la col·lega Gemma Garcia.

D’un estat que és capaç de tot això i més, que ni tan sols dissimula els vincles entre les institucions del govern i les judicials i que fa valer la seva força per tombar decisions preses democràticament per parlaments com el català. D’un estat com aquest, dèiem, per què no hauríem d’esperar que continués celebrant el 12 d’octubre, oi? I que desfilin militars, cabres i cabrons, davant la mirada d’uns caps d’estat tan democràtics com són els monarques, que tothom sap que es paguen la luxosa vida de la seva butxaca.

Als Països Catalans, el clàssic eslògan ja gairebé s’ha difuminat de les parets, de tants anys que fa que el moviment independentista i pacifista va començar a queixar-se’n. Amb el temps i l’auge de l’independentisme, aquesta idea ha anat prenent força i ja hi ha alguns ajuntaments i entitats que han canviat el calendari festiu per fer que el 12 d’octubre passi a ser laborable. Confiem que l’any vinent, aquesta data que rememora una efemèride tan lamentable ja no tingui color vermell en cap calendari, si més no en aquest país nostre que ha començat a segar cadenes.

Anuncis

L’esquerra hipòcrita – article de Julià de Jòdar a elSingular.cat – 30 de Juny de 2015

20 Juliol 2015 § Deixa un comentari

La pitjor esquerra que pot tenir un país és una esquerra hipòcrita. L’esquerra que clama contra la dreta i en reprodueix els vicis pitjors quan li pren el lloc. L’esquerra que apel·la a les masses populars i només les usa per arribar al poder. L’esquerra que diu que ho vol decidir tot, però que no piula quan el país que diu defensar és ofegat per l’Estat. L’esquerra que considera que són iguals la burgesia dominant, propietària dels aparells de l’Estat, i la burgesia sotmesa als dictats d’aquests aparells. L’esquerra que estableix aliances amb forces polítiques alienes, que només volen ocupar l’Estat per reproduir-ne el sistema de dominació.

L’esquerra que considera igualment responsables de la política econòmica la burgesia que domina l’Estat i la burgesia que és ofegada per l’Estat. L’esquerra que en comptes d’establir aliances amb les classes socials que volen l’alliberament del seu país busca pretextos per aliar-se amb les de l’Estat dominador. L’esquerra que en lloc de posar les classes populars, que diu defensar, al capdavant de l’alliberament social i nacional, les deixa a mercè dels interessos de l’Estat dominador i les forces que se’n disputen el control. L’esquerra que estimula la rebel·lió d’altres pobles mentre nega el dret de fer-ho al seu propi poble.

L’esquerra que apel·la a emocions i sentiments patriòtics de persones lligades a l’Estat dominador mentre se’n dóna vergonya de defensar les emocions i el patriotisme de les persones del seu propi país. L’esquerra que pretén utilitzar les forces populars del seu país com a subordinades dels interessos de les de l’Estat dominador sense cap garantia de rebre’n recompensa. L’esquerra que en comptes d’aprofitar l’ofensiva de les classes populars i de sectors de la seva burgesia contra l’Estat dominador fa tot els possibles per frenar-les i desviar-les dels seus legítims interessos per l’autodeterminació. L’esquerra que pren prestada una consigna genuïna de la lluita per l’alliberament nacional, com el dret de decidir, i la desnaturalitza convertint-la en un contenidor on tot hi cap i res no té un paper específic.

L’esquerra que diu voler substituir la dreta mentre li permet que defineixi els passos polítics del moviment de les classes populars més sòlid i articulat que mai s’ha produït en el país. L’esquerra que es rendeix als estranys per assegurar-se llocs de privilegi dins el sistema establert. L’esquerra que prefereix ser cap de lluç a Espanya abans de ser cua d’estruç al seu propi país. L’esquerra que no sap on és, ni sap cap on va, ni coneix el seu lloc.

Contra la revolució – editorial de Vicent Partal – Vilaweb – 17 de Juliol de 2015

20 Juliol 2015 § Deixa un comentari

No he amagat mai la meua simpatia per ICV. Alguna gent, massa obsessionada pels partits, no m’ha entès o no ho ha volgut entendre, però la gent d’ICV per a mi encarna una manera de veure el món a la qual em sent molt pròxim, malgrat que el procés d’independència és evident que ens allunya, espere que només provisionalment.

No em reca gens de dir que Joan Coscubiela és un dels millors polítics que he conegut i una persona extraordinària, que admire. Sempre he reconegut i posat en relleu l’esforç intel·lectual fet per Joan Herrera el 9-N, un esforç que em mereix el respecte més gran. Sense ser ni nacionalista va treballar perquè tots poguéssem votar sobre la independència i això, com a demòcrata, té un mèrit especial. Tant de mèrit que crec que res d’allò que faça ara no podrà esborrar la seua generositat. Amb Dolors Camats m’han unit complicitats que no sabria explicar-les en un paper curt. I hi ha més companys d’ICV, gent diversa i d’indrets molt allunyats del país, de qui he après moltes coses durant aquestes dècades, amb qui he gaudit de moments importants.

Però em trobe que ICV, EUiA, Podem i Procés Constituent ara han decidit d’enfrontar-se a la voluntat d’independència d’una part important –espere que clarament majoritària– del país. Hi ha maneres massa fàcils d’explicar el perquè, poc creïbles. Jo sempre tendesc a valorar la complexitat i, per tant, no cauré en l’absurd de donar explicacions simplistes d’una posició que sé que no ho és. Amb el màxim respecte, però, i amb un inevitable punt de dolor personal, miraré de fer dos comentaris que per principis i per coherència amb mi mateix espere que s’accepten com una crítica, però com una crítica oberta, franca i lleial. D’amic.

En el curs de la meua vida he vist moltes vegades revolucionaris que quedaven encegats davant la revolució i no la sabien reconèixer. Acostumats a pensar en la revolució com la tasca d’una avantguarda tancada i decidida, no eren capaços de veure quan el poble prenia el destí en les seues mans, possiblement no de la manera que ells volien però sense cap mirament. Ho vaig veure a Berlín, on alguns amics molt ‘progres’ del cantó occidental no aguantaven la revolta popular de l’est, els mesos abans de la caiguda del mur, ni sabien veure-hi l’anhel d’una vida millor per a tots. Ho vaig veure a Sud-àfrica, on gent que havia fet un esforç increïble, heroic, contra el règim racista no acceptava que Mandela parlàs per a tothom i no per a uns pocs ni entenien que el progrés de tothom era precisament allò que havia guiat la seua lluita de tants anys. Ho vaig veure a Eslovènia, on un petit grup d’independentistes es va oposar a la independència perquè no era al cent per cent allò que ells somniaven…

Tot això ara ho veig ací, a casa. Els hereus del vell i admirat PSUC han fet un esforç per a entendre què passa, però han acabat sucumbint als propis mites, com va passar a Sud-àfrica, com va passar a Eslovènia, com va passar a Berlín. Em sembla que no entenen que això que protagonitza una part substancial d’aquest país és una revolució real, que tombarà les estructures que vam heretar del franquisme, començant per la monarquia, que tancarà i farà inservible el règim postfranquista. Que no entenen que tenim davant una revolució amb capacitat de crear una república nova del cent per cent de la població sobre unes bases infinitament més democràtiques i progressistes que mai no podrà fer Espanya. Ho Chi Min va desconcertar molta gent –a mi quan era molt jove–, amb aquell aforisme brillant que deia: ‘La revolució és una cosa i els revolucionaris una altra: poden coincidir o no.’ Doncs això. No ho sabria dir millor ni sabria descriure amb més precisió què passa. Efectivament: poden coincidir o no.

Ara, si hi ha una cosa que em preocupa és la mandra intel·lectual. Els arguments que proveu d’oposar al procés independentista són d’una qualitat ínfima, poc digna de la tradició que representeu. La vostra obsessió de veure-ho tot com una gran manipulació del malvat Mas… La poca serietat argumental que implica avalar les cruels retallades a l’estat del benestar a Grècia, amb l’excusa que aquesta vegada les fan els nostres… O aquesta conseqüència teòrica del vostre plantejament simplement ridícula –i ho sabeu– de la república catalana dins la monarquia espanyola… Que no és fàcil això que viviu, ho sé. No és fàcil tampoc per a mi. Però, per favor, no ens feu avergonyir amb arguments de fireta, radicalment i manipuladorament simplistes, que ningú no pot entendre. No us feu tan de mal a vosaltres mateixos. Quan hom ja no es pot explicar sense que la gent el mire pensant que no entén ni un borrall d’allò que diu, és l’hora d’aturar-se i reflexionar, de pensar seriosament què vol dir que tanta gent siga incapaç fins i tot de capir l’argument.

Teniu el dret d’oposar-vos-hi, és clar, teniu el dret d’anar contra la revolució. Teniu el dret de fer amb la vostra organització, amb el passat que representa i amb les idees que defenseu allò que vosaltres i només vosaltres vulgueu. És la vostra organització i és el vostre esforç, només faltaria. Però, amb l’amistat i el respecte que us professe, espere que m’entengueu i em respecteu quan us dic que em causa una gran tristesa veure que mentre el poble assalta les institucions per canviar-les vosaltres us esteu allà, a l’altre costat de la barricada. Amb l’Iceta, amb la Camacho, amb Felipe VI, amb un tal Duran i Lleida… A mi això em sap molt de greu.

Benvolgut Miguel Cardenal – article de Xevi Xirgu a El Punt Avui, 2 de Juliol de 2015

2 Juliol 2015 § Deixa un comentari

Benvolgut president del Consell Superior d’Esports: he escoltat les declaracions que vas fer dimarts a la cadena Cope sobre l’expedient que la Uefa ha obert al Barça per les estelades en la final de la Champions de Berlín i em sembla, francament, que pixes fora de test. Que ets un prepotent, un arrogant, un pocavergonya i, permet-me que t’ho digui, un irresponsable. Com et pots atrevir a dir que l’expedient que la Uefa ha obert al Barça (que ja m’agradaria saber a instàncies de qui l’ha obert, a instàncies de veritat, vull dir) és “un toc d’atenció a Catalunya perquè deixin de fer servir políticament l’esport”. Però, què t’has cregut? Com a responsable del Consell, vols dir que no hauries de vetllar perquè als camps de futbol la gent s’hi pugui expressar lliurement, sempre que no s’insulti, no s’amenaci o no es facin crits xenòfobs o racistes? O és que consideres que expressar lliurement un sentiment de pertinença hauria de ser condemnable? No deu ser que ho consideres condemnable només quan el sentiment que s’hi expressa no coincideix amb el teu? O és que no estan farcits de banderes espanyoles, els partits de la roja, aquests que ja no us atreviu a fer venir a jugar a Catalunya? O és que Espanya no fa política amb l’esport, quan bateja una competició com la copa, que a d’altres països es diu simplement així, la copa, com a “copa del rei” i a més a més el feu venir a saludar i hi poseu l’himne? No és fer política, això? No era barrejar política i esport, quan als Jocs del 92 va sortir el príncep, ara rei, com a banderer de la representació espanyola (i la germaneta vinga plorar a la grada, pobreta)? Ai, benvolgut Miguel… Que no ho veus, que fins i tot quan Manos Limpias va dur a l’Audiència la xiulada de la copa del rei el jutge Pedraz ho va arxivar dient que per sobre de tot hi ha la llibertat d’expressió? Fas riure, Cardenal, i fa riure la Uefa rendint-se a les pressions d’un Estat que el que desprèn és només una cosa: nervis, nervis i més nervis

L’himne espanyol, un símbol d’opressió – article de Víctor Alexandre – 07/04/2015

7 Abril 2015 § Deixa un comentari

Sin título
“Recordem els 100.000 watts de potència amb què la Federació Espanyola de Futbol va intentar amagar l’esbroncada a l’himne en la final de Copa del 2011”
El 30 de maig proper es disputarà al Camp Nou la final de Copa del Rei [d’Espanya] de futbol entre el FC Barcelona i l’Athletic de Bilbao. Com és lògic, tractant-se del seu trofeu, el partit serà presidit pel monarca Felip VI i l’himne espanyol sonarà en el moment que entri a la llotja. Així, novament, com ja va passar el 13 de maig de 2009 a Mestalla, el públic d’ambdós equips es pronunciarà per mitjà d’una sonora xiulada. Fins aquí, no hi ha res que surti del guió o que resulti sorprenent. Hom dirà que l’esbroncada a l’himne espanyol la facilita el fet que coincideixin catalans i bascos en un mateix recinte, però no és ben bé així. Recordem els 100.000 watts de potència amb què la Federació Espanyola de Futbol va intentar amagar l’esbroncada a l’himne en la final de Copa del 2011, que el Barça i el Reial Madrid van disputar a Mestalla. Aquell any els catalans estaven sols i l’esbroncada va ser igualment monumental.Una altra cosa és que, arribats aquí, hom digui que és incongruent que catalans i bascos es disputin el trofeu d’un rei i d’un Estat aliens. Certament és incongruent, i els nacionalistes espanyols tenen raó. Però aleshores, posats a filar prim, també és incongruent que els clubs catalans i bascos acceptin sotmetre’s a les directrius d’una federació aliena i que juguin en una lliga que no és la seva. Són qüestions, aquestes, que ens portarien a un debat molt interessant. Tanmateix, per no desviar-nos del tema d’avui, diguem només que el retret de la incongruència conté un element trampós, ja que l’espanyolisme que l’utilitza és el mateix que impedeix que catalans i bascos puguin decidir lliurement el seu destí. És com si el carceller, amb la clau en lloc segur, digués al pres: “Si no t’agrada la presó, què hi fas aquí dins?”Amb relació al tema de la xiulada, hem sentit diverses veus –i en sentirem moltes més– que ens alliçonen sobre el deure de respectar els símbols aliens. “Jo no sóc partidari de xiular cap himne”, diuen. I, en dir-ho, pretenen que tothom faci com ells, perquè ells són la llum que ens il·lumina. Ells, que pontifiquen sobre el respecte, són incapaços de respectar el dret dels altres a expressar-se com vulguin. Al contrari, volen els altres callats i submisos davant els símbols d’un Estat que els empresona. Ells, que sempre han obeït respectuosament les normes de l’amo, se senten incòmodes i posats en evidència cada cop que milers de catalans fan un acte de rebel·lió contra l’ordre establert. “Renoi, on anirem a parar!”, deia un panxacontent.

Un altre ‘argument’ que circula és el de la necessitat de no barrejar política i esport. “Només és un partit de futbol”, repeteixen. Però, si només és un partit de futbol, per què en diuen Copa del Rei? Què hi té a veure la monarquia amb el futbol? Què hi pinta l’himne espanyol en un joc de pilota entre dos equips? Si l’esport no és política, què hi fan les banderes espanyoles en els partits de ‘la roja’? Si l’esport no és política, quin sentit tenen les seleccions nacionals? Si l’esport no és política, per què Espanya ha promogut l’expulsió de la selecció catalana de futbol sala del Mundial de Bielorússia? Si l’esport no fos política, el rei d’Espanya s’asseuria discretament a la llotja dels estadis en comptes d’anunciar la seva entrada a la manera dels antics emperadors romans.

Els himnes són símbols, certament. I tothom té dret a tenir-ne i a estimar-los. Però també hi ha el dret a blasmar-los justament per allò que representen, i l’himne espanyol, a diferència de l’himne del Japó, de Portugal o de Nova Zelanda, és l’himne d’un Estat que nega l’existència nacional de Catalunya, que nega als catalans el dret d’esdevenir un poble lliure, que els agredeix pel sol fet de ser catalans, que els espolia fiscalment, que els sagna econòmicament, que els anorrea lingüísticament, que els limita esportivament, que arrabassa les competències del seu govern, que pretén desprestigiar les seves institucions i que, de portes enfora, usurpa la identitat nacional del seu talent –artístic, científic, esportiu…–, tot fent-lo passar per espanyol, alhora que remarca la catalanitat dels qui delinqueixen. Davant d’això, que els catalans expressin la seva disconformitat per mitjà d’una xiulada en un camp de futbol, és la més suau, la més civilitzada i la més respectuosa de les manifestacions que pot fer un poble al qual se li impedeix votar per expressar la seva disconformitat. Serà, doncs, per dignitat i respecte que el 30 de maig els catalans xiularan l’himne espanyol. Per dignitat nacional i per respecte a si mateixos.

És la cooficialitat, cavallers, és la cooficialitat – article de Juan Carlos Moreno Cabrera, lingüista (Madrid, 1956)

6 Abril 2015 § Deixa un comentari

A Catalunya s’han fet sentir algunes veus que consideren que no és recomanable que en una Catalunya independent el castellà figuri com a llengua oficial juntament amb el català. Aquestes veus han estat identificades per Jose Rodríguez, en un article intitulat «Es la cooficialidad, idiota, es la cooficialidad», com a procedents d’«independentistes identitaris» radicals que volen destruir l’harmonia lingüística que segons aquest autor hi ha actualment a Catalunya. Per tal de replicar breument alguns aspectes de l’article del senyor Rodríguez, considero necessari repassar breument la nostra història recent.

La transició entre el règim dictatorial de Franco i la democràcia parlamentària no va ser una revolució. És a dir, no es van destruir totalment totes les institucions franquistes, sinó que se’n van aprofitar la major part per oferir un rentat de cara amb algun vernís democràtic. Les institucions fonamentals de l’estat (l’exèrcit, el poder judicial, el poder legislatiu, i la monarquia restaurada pel dictador) no van ser transformades en institucions democràtiques, sinó que van ser dotades d’alguns aspectes democràtics, alhora que conservaven una inèrcia post-franquista que arriba fins avui. L’acceptació de tot això ha estat anomenada consens constitucional, i els partits nacionalistes d’àmbit estatal hi recorren per impedir l’autèntica transformació democràtica de la societat espanyola, que passa per l’eliminació de la monarquia postfranquista i el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacions històriques, entre molts altres aspectes.

El desenvolupament de l’organització autonòmica, que forma part d’aquest consens, va ser un mitjà per impedir el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacions històriques i es va oferir com un mal menor per apaivagar les amenaces colpistes de la cúpula militar franquista —que es van dur a terme amb divers grau de desenvolupament durant diversos anys—, una de les institucions que va supervisar la transició. Dintre d’aquest àmbit, i no pas en el del consens, cal considerar la cooficialitat lingüística que es va instaurar una vegada desenvolupada l’organització autonòmica postfranquista.

Sens dubte, el règim de cooficialitat estava pensat no pas per reflectir i harmonitzar la realitat sociològica del país —conseqüència, per cert, d’una política de persecució del català i imposició del castellà particularment cruenta i efectiva durant el franquisme—, ni tampoc com una decisió política per a la defensa de la llengua pròpia de l’autonomia, sinó com un mitjà per mantenir de la política franquista de supremacia total i absoluta del castellà. Altrament, per exemple, en l’Estatut de Catalunya no hauria calgut declarar el castellà llengua oficial, per una raó molt senzilla: si Catalunya és una part del Regne d’Espanya, i si l’espanyol hi és oficial arreu, en conseqüència també ho serà en una part i, per tant, no hauria calgut, per redundant, assenyalar l’oficialitat de l’espanyol a Catalunya. Si es va fer així va ser per una raó evident: perquè la llengua catalana no arribés a figurar sola com a llengua oficial de Catalunya en el seu Estatut.

Així doncs, a Catalunya l’espanyol (o castellà) és dues vegades oficial: una vegada perquè Catalunya és una part d’un territori (Espanya) on l’espanyol és oficial i una altra perquè està esmentat explícitament en el seu Estatut d’Autonomia. D’aquesta manera, Catalunya va quedar sotmesa a una doble imposició legal de l’espanyol, que ha estat utilitzada des del començament pel govern de l’Estat per impedir amb tots els mitjans legals possibles que el català arribi a ser la llengua dominant en el seu territori, Catalunya.

A Catalunya mateix s’han produït també —de vegades s’hi han iniciat— atacs en aquesta línia, la qual cosa ha proporcionat una justificació addicional al Govern centralista per adduir que és de la mateixa Catalunya d’on surten les iniciatives que qüestionen el paper que ha d’ocupar el català en àmbits importants, com ara l’educació. En aquest terreny conflictiu, un objectiu habitual és la política de la immersió lingüística. Aquest model va ser adoptat pels representants del poble català, que majoritàriament el van confirmar després de les deliberacions pertinents i el van adoptar amb totes les garanties democràtiques. Per descomptat, la societat catalana és plural, i no tots els representants hi van votar a favor. Però la veritat és que una majoria sí ho va fer i, per tant, aquesta majoria reflecteix la majoria del poble català. Els qui no hi estan d’acord i prefereixen que existeixin dos models d’escolarització a Catalunya, un en català i un altre en castellà, poden defensar-lo al Parlament i intentar convèncer la resta de parlamentaris que cal substituir el model majoritàriament aprovat per aquest altre —que, segons el meu parer, és un model de divisió lingüística—. Però, en comptes d’això, el que alguns ciutadans catalans fan és usar l’ardit de l’oficialitat del castellà per intentar guanyar per la via judicial, amb l’ajut de les instàncies de Catalunya heretades de la falsa transició postfranquista, el que van perdre al Parlament, amb què actuen en contra de la voluntat majoritària, democràticament constituïda, del poble català.

Aquesta batalla legal es duu a terme des de les mateixes institucions judicials de Catalunya amb l’inestimable suport del poder judicial de l’Estat, que continua sent centralista, nacionalista espanyol i estrictament unilingüe, i que no reconeix cap mena de sobirania real al Parlament ni tan sols sobre assumptes que afecten només el poble català (com ara el model educatiu que s’ha d’aplicar a Catalunya). Per aquesta raó, aquest poder judicial, defensor acèrrim i garant de la indissolubilitat de la nació espanyola, ha apartat de l’activitat judicial Santiago Vidal per haver tingut la gosadia de redactar en el seu temps lliure una constitució per a la república catalana.

Per tant, la cooficialitat de l’espanyol i el català a Catalunya no obeeix gens ni mica a cap intenció d’harmonitzar i igualar les dues llengües, sinó a un objectiu persistent d’arraconament i minorització del català, que procedeix de fora i de dintre de Catalunya. Si el català ha avançat significativament a Catalunya des del franquisme, en cas que ho hagi fet realment, ha estat malgrat la cooficialitat (o, millor, la doble oficialitat), i no pas gràcies a aquesta. La cooficialitat de l’espanyol i del català ha estat fins i tot més utilitzada per barrar el pas al català que no pas per promoure l’espanyol. La raó és simple: per la potència i fortalesa adquirides com a fruit del seu cultiu i expansió, l’espanyol és una llengua que no necessita ser promoguda, i el seu ús a Catalunya continua i continuarà sent vigorós en qualsevol circumstància. Fins i tot si el castellà no fos oficial a Catalunya, no perdria robustesa, però en canvi sí perdrien consistència jurídica els continus i intolerables atacs del Tribunal Constitucional o del Tribunal Suprem contra el sistema educatiu català o contra determinats aspectes de l’Estatut de Catalunya.

La perspectiva d’una possible Catalunya independent ha posat de manifest la postura del Govern central davant la circumstància que el poble català exerceixi el seu dret a l’autodeterminació. S’hi han abocat tota mena d’amenaces: expulsió de la UE, sortida de l’euro, fallida, reculada de decennis en l’economia, deslocalització d’empreses, pobresa, desastre nacional, expulsió dels organismes internacionals, etc. L’espanyolisme recalcitrant dels partits centralistes amb possibilitats de governar guiarà les actuacions de tota mena contra el dret del poble català a l’autodeterminació i en defensa de la indissolubilitat de la nació espanyola que figura a la Constitució actual i que cap partit d’àmbit estatal sembla qüestionar, atès que pertany a l’esmentat consens constitucional.

A la vista de les actuacions de qui, des de dintre de Catalunya, intenten guanyar per via legal el que van perdre per la via política instrumentalitzant l’oficialitat del castellà, no pot estranyar, doncs, que també hi hagi catalans que es plantegin la conveniència que el castellà sigui també oficial en una futura república catalana, com una cessió que permeti evitar el conflicte. Si no existís aquest comportament hostil i si a Catalunya el català tingués assegurat el paper que li correspon en la societat catalana —que és el que el poble català desitja majoritàriament que ocupi—, aleshores no hi hauria cap problema en la proposta d’una cooficialitat del català i l’espanyol en una Catalunya independent. Però no es tracta d’aquest cas: el català no només no és la llengua comuna de Catalunya, sinó que continua sent una llengua sotmesa i atacada.

En el seu article, Jose Rodríguez arriba fins i tot a afirmar que els catalans han renunciat que el català sigui hegemònic a Catalunya. Em pregunto en què es basa aquesta constatació. Per descomptat, crec raonable dir que, com a mínim, els catalans no han renunciat que la seva llengua sigui vehicular almenys en l’àmbit de l’educació i, per això, han d’estar a la defensiva en aquest terreny tenint en compte els constants atacs judicials i polítics des de dintre i fora de Catalunya provocats per l’actitud hegemonista de l’espanyolisme. La situació del català es deu a una renúncia, o a una resistència no totalment efectiva davant l’hegemonia lingüística espanyolista? L’espanyol és hegemònic no només al Regne d’Espanya, sinó també en molts països d’Amèrica. D’on prové aquesta hegemonia? De la decisió lliure i democràticament adoptada per les poblacions autòctones de tots aquests llocs, com afirmava Juan Carlos I en el seu cèlebre discurs («Mai no va ser la nostra una llengua d’imposició, sinó de trobada; a ningú se’l va obligar mai a parlar en castellà»)? No, prové de l’imperialisme lingüístic i de la imposició.

Si per ventura els catalans haguessin renunciat a l’hegemonia del català a Catalunya, com afirma Jose Rodríguez, seria, en darrera instància, per les mateixes raons per què els habitants autòctons de tants i tants països on l’espanyol és hegemònic han renunciat que la seva llengua pròpia sigui l’hegemònica, i no pas l’espanyol.

Dues de les més importants són les següents: la primera és el convenciment (induït) que la llengua pròpia és menys útil, menys avantatjosa i de menys qualitat comunicativa que l’espanyol, és a dir, una actitud de colonialisme mental que duu a menysprear o menystenir la pròpia llengua i la pròpia cultura; la segona és la renúncia a la defensa i desenvolupament de la pròpia llengua i de la pròpia cultura, derivada en part de la primera raó. Si considero que la meva llengua i la meva cultura són inferiors a les que em vénen de fora, difícilment lluitaré per defensar-la de manera conseqüent i per fer-ne un instrument plenament apte per als diversos aspectes de la vida.

Davant d’això, em pregunto: Per què han de renunciar els catalans que la seva llengua sigui hegemònica a Catalunya quan els espanyols no tenen la menor intenció de permetre que l’espanyol deixi de ser hegemònic no pas a Catalunya, sinó enlloc del món on en aquest moment ho és? Però és que resulta que, a diferència d’altres pobles sotmesos lingüísticament, el poble català majoritàriament està orgullós de la seva llengua i de la seva cultura, que, segons Jose Rodríguez, no han de considerar-se com «pròpies» del poble català —advoca per bandejar aquest adjectiu en el cas de la llengua—, i si bé és cert que ha renunciat que sigui la dominant en la seva nació, no és pas perquè consideri que això és el millor per a la seva llengua, sinó perquè les circumstàncies impedeixen que els catalans puguin atorgar-hi aquest estatus superior que té l’espanyol en tants llocs del món.

La idea que el català sigui dominant en la pròpia Catalunya no és una pretensió imperialista ni hegemonista com sí ho és la idea que l’espanyol ha de ser dominant per necessitat en una bona part del món, incloent-hi el Regne d’Espanya i Catalunya. Com pot ser hegemonista que un poble democràticament pretengui revertir una situació històrica d’injustícia i maltractament, i mantenir viva i plena la seva llengua històrica, com el principal valor cultural que de manera genuïna (i, per desgràcia, potser exclusiva) pot aportar al món?

El que proposa Jose Rodríguez és perpetuar en una Catalunya independent la situació lingüística actual de Catalunya dintre de l’Estat espanyol, on hi ha dues llengües oficials, una de les quals necessita protecció perquè està minoritzada. I per a defensar aquesta proposta presenta aquest model com a fruit d’un consens convivència de la societat catalana, utilitzant un recurs semblant a l’al·lusió al consens constitucional a què m’he referit en començar l’article, adduït, com s’ha vist, per mantenir una situació de domini polític que es considera desitjable. És a dir, Jose Rodríguez utilitza la idea del consens com a subterfugi per perpetuar la situació en què el català continua subordinat al castellà en molts àmbits, tot i que Catalunya sigui un Estat independent. El lògic seria suposar que si el poble català decideix fer passos cap a la independència, ho farà amb l’objectiu de canviar la situació legal i política actual, incloent-hi la lingüística, i no pas per continuar en la mateixa situació que en l’època de la subordinació a l’Estat central.

Jose Rodríguez admet també que el català necessita protecció com a llengua minoritzada. Sent així, no sembla que tingui gaire sentit lluitar per una república catalana en què el català continuï en la mateixa situació legal i real que té ara. Proposar aquesta cooficialitat en una Catalunya independent és continuar posant a la disposició de l’espanyolisme lingüístic centralista, que romandrà actiu entre la mateixa població de la república catalana, un instrument legal d’opressió i atac lingüístic. És proporcionar a l’espanyolisme que opera des de la mateixa Catalunya un mitjà d’intervenció que el poder jurídic del nou Estat no podrà obviar si actua com a poder democràtic i independent. El que l’espanyolisme a Catalunya no consentirà pas és una oficialitat fraudulenta, de la mateixa manera que el poble català no hauria de consentir un poder jurídic que no actuï segons la llei.

Així doncs, el qüestionament del que implica la cooficialitat no prové d’un suposat independentisme catalanista intransigent, com diu el senyor Jose Rodríguez, sinó del reconeixement d’una realitat constatada al llarg dels decennis que ens separen de la dictadura franquista: un supremacisme lingüístic espanyolista lingüicida que, procedeixi de fora o de dins de Catalunya, es presenta perversament disfressat de patriotisme constitucional democràtic i no nacionalista i ara d’independentisme noidentitari o cívic, i que té una influència internacional molt més gran que no la que pugui arribar a aconseguir una Catalunya independent.

La raó que alguns qüestionin la cooficialitat castellà-català en una futura república catalana no radica en uns suposats independentistes furibunds que volen dinamitar la convivència lingüística de Catalunya, com diu el senyor Jose Rodríguez, sinó que cal atribuir-la al nacionalisme lingüístic espanyolista que durant dècades, tant des de l’Estat central com des de Catalunya mateix, no ha dubtat ni un segon a atacar, qüestionar, ridiculitzar i impedir la promoció i el desenvolupament de la llengua catalana a Catalunya. És a les institucions i persones que defensen i promouen aquest espanyolisme supremacista a qui haurien de demanar compte els ciutadans catalans que se senten indignats, molestos o amoïnats per les propostes que el castellà no sigui llengua oficial en una Catalunya independent.

[Trastocant és un col·lectiu format per lingüistes, traductors, sociòlegs, pedagogs i activistes que, amb la col·laboració de Contrastant, pretén obrir un espai de crítica i reflexió sobre la qüestió de l’estatut, gestió i ús de les llengües a la Catalunya actual i futura, des d’una posició d’absolut compromís amb la plena normalització del català. Aquest article va ser publicat originalment a Contrastant]

Ignorància a l’espanyola – article de Miquel Riera Planas – 05/04/2015

5 Abril 2015 § Deixa un comentari

Entre totes les piulades que uns quants provocadors sense cervell van fer ara fa uns dies arran de la mort d’una quarantena de catalans en la terrible catàstrofe dels Alps, n’hi ha una que ens va sobtar especialment. Va ser, bàsicament, perquè no mostrava, com la majoria, l’odi i el menyspreu cap als catalans d’una manera crua, sinó que era fruit de la més absoluta ignorància. Tampoc era anònima, d’altra banda, i el seu autor, en veure’s replicat per altres internautes, no va dubtar a esborrar-la i a demanar disculpes repetidament. Això és el que va piular Juan Ginés Vidal @juangins, un noi d’una trentena d’anys de Sangonera la Verde, a Múrcia: “¿Qué coño hace Artur Mas hablando en catalán en un momento tan delicado? ¿Es que no tiene escrúpulos tampoco en estas situaciones?” Déu n’hi do, no troben? Gairebé podria ser l’objecte d’una tesi doctoral sobre com la catalanofòbia i la ignorància han calat entre molts espanyols. Però anem a pams. La primera pregunta de la piulada, per exemple. Denota que el noi estava enfadat: ¿Qué coño…, escriu, i tot seguit es refereix a Artur Mas com si fos un qualsevol, oblidant el seu càrrec institucional. Llavors es demana com és que el president parla en català, però, sobretot el molesta que ho faci “en un momento tan delicado”. A Juan Ginés què li van explicar a l’escola i a casa seva sobre el català? Que la nostra llengua no serveix per a qualsevol moment de la vida? Que en els moments transcendents no es pot fer servir? Que no ho sap, que és una llengua com qualsevol altra, com el seu espanyol, d’altra banda? És evident que, si ho sap, no ho vol saber. En tot cas, un fracàs, certament volgut, de l’escola i la societat espanyoles. Llavors rebla: “¿Es que no tiene escrúpulos tampoco en estas situaciones?” Continua l’evident ignorància i la mala fe. Segons Juan Ginés, parlar en català quan hi ha hagut una tragèdia és no tenir escrúpols! I parlar en espanyol o en francès o en alemany, sí? Quina diferència hi ha?

Estem davant una tragèdia espanyola. Provocada per la catalanofòbia escampada durant anys pels grans partits espanyols. “Qui sembra vents, reculls tempestats”, diu una coneguda dita que, per cert, també existeix en castellà. Doncs, això.